90 anys de la Revolució Social

La Revolució Social espanyola de 1936 no és una espurna solitària. És el resultat de més de mig segle d'organització obrera, camperola i llibertària. Quan al setembre de 1868 Giuseppe Fanelli va arribar a Madrid enviat per Bakunin, no portava només unes idees: portava una manera d'organitzar la vida. La Primera Internacional va arrelar profundament a l'Estat espanyol, i molt especialment a Andalusia, Catalunya i Aragó.

Enfront d'un capitalisme incipient, brutal i clerical, i d'un Estat oligàrquic que reprimia amb ferro qualsevol contestació, es va anar teixint una xarxa de societats obreres, ateneus llibertaris, escoles racionalistes —les de Ferrer i Guàrdia— i publicacions que ensenyaven a llegir, pensar i lluitar. La CNT, fundada a Barcelona el 1910, en va ser l'expressió sindical més poderosa. La FAI, nascuda el 1927, la garantia ideològica.

Els anys vint i trenta són anys de plom i de foc: pistolerisme patronal a Barcelona, dictadura de Primo de Rivera, insurreccions camperoles a Casas Viejas, revolució asturiana de 1934 ofegada per la Legió sota les ordres d'un tal Franco. Tot això és el que arriba a l'estiu de 1936.

El 17 de juliol de 1936, els militars africanistes s'alcen al Marroc. El 18 la sublevació s'estén a la península. A Barcelona, el matí del 19, milers de treballadores i treballadors —majoritàriament de la CNT— surten al carrer amb el que tenen. Les barricades broten com bolets. La caserna de Drassanes cau. La d'Atarazanas també. Francisco Ascaso mor davant de les Drassanes. La ciutat és nostra.

L'endemà, un Lluís Companys astorat rep una delegació de la CNT-FAI al Palau de la Generalitat. Els diu: "Sou els amos de la ciutat i de Catalunya. Si em necessiteu com a soldat, aquí em teniu." Neix el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, òrgan de poder real que coordina la defensa i l'ordre nou.

El mateix passa a Madrid, València, Màlaga, Gijón. Allà on el poble està organitzat, el cop fracassa. Allà on els sindicats són febles o l'Església és forta, triomfa. La guerra que ve serà llarga i cruel, però l'estiu del 36 el fascisme no ha passat.

Mentre al front es lluita, a la rereguarda es transforma tot. El Decret de Col·lectivitzacions del 24 d'octubre de 1936 legalitza el que ja passa als carrers: més de 3.000 empreses catalanes són gestionades pels seus treballadors. Els tramvies de Barcelona, gestionats per la CNT, transporten més gent que mai i amb menys accidents. Els cinemes, els hotels, les perruqueries, els forns: tot funciona en autogestió.

Al camp aragonès, alliberat per les columnes confederals, es formen centenars de col·lectivitats agràries. A pobles com Alcorisa, Alcañiz o Calanda es cremen els papers de propietat, es posa la terra en comú i s'aboleix la moneda a canvi de vals. Gerald Brenan, Franz Borkenau i Emma Goldman ho documenten atònits.

L'ensenyament racionalista de Ferrer i Guàrdia s'estén, es funden escoles, biblioteques populars i ateneus. Es despenalitza l'avortament a Catalunya (desembre de 1936, decret impulsat per Federica Montseny, primera dona ministra de l'Estat i de tota l'Europa occidental).

El fenomen col·lectivitzador de 1936–1939 és, probablement, l'experiment d'autogestió econòmica més ampli i profund que ha viscut mai una societat industrial. No va ser un decret imposat des de dalt: van ser desenes de milers d'obreres i camperols que, amb els patrons fugits o afusellats i el vell aparell d'Estat esberlat, van decidir continuar produint pel seu compte. La propietat privada dels mitjans de producció va deixar de ser una cosa sagrada durant uns mesos.

A Catalunya, el Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer del 24 d'octubre de 1936, redactat pel conseller d'Economia Joan P. Fàbregas(CNT), va donar cobertura legal a la nova realitat. S'establien tres formes: col·lectivització obligatòria de tota empresa amb més de 100 treballadors o abandonada pel propietari; col·lectivització voluntària per acord dels obrers; i control obrer a les petites. Cada empresa era gestionada per un Consell d'Empresaelegit en assemblea i coordinat sectorialment.

Els resultats van ser espectaculars. La Transports de Barcelona, col·lectivitzada per la CNT, va tornar el 100% dels tramvies al carrer en cinc dies —quan pocs abans en circulaven 100 dels 600— i va abaixar les tarifes. La indústria de la fusta va unificar 100 empreses en una sola estructura sense direcció patronal. La sanitat, agrupada al Sindicat de Sanitat CNT, va socialitzar hospitals, dispensaris i farmàcies: primera sanitat pública i gratuïta digna d'aquest nom que va conèixer el país. També es van col·lectivitzar els forns, la restauració, els cinemes, les perruqueries i, fins i tot, l'espectacle: la Federació Espectacles Públics CNT passa a gestionar tots els teatres i cinemes de Barcelona.

Al camp, sobretot a Aragó, Llevant, Castella-la Manxa i parts d'Andalusia, apareixen més de 1.500 col·lectivitats agràries. Es posa la terra en comú, es reparteix segons les necessitats de cada família, es creen tallers comunals, escoles, biblioteques i infermeries. En molts pobles s'aboleix la moneda i s'introdueixen vals de treball o directament la lliure disposició al magatzem comú. La CNT i la UGT hi coexisteixen —a vegades tenses, a vegades germanades.

Els límits també van ser reals: sabotatge financer del Banc d'Espanya, escassetat de matèries primeres, fronteres tancades per les democràcies "no intervencionistes", desigualtats entre col·lectivitats riques i pobres, i sobretot la pressió creixent del govern republicà per municipalitzar —és a dir, reestatalitzar— el que els treballadors ja gestionaven. Malgrat tot, quan les Brigades Internacionals arribaven, no en podien creure els ulls: allà on el capital havia estat, hi havia assemblees.

De totes les experiències col·lectivitzadores, la de l'Aragó llibertariés la més radical, la més pura i la més perseguida. Quan les columnes confederals —Durruti, Ortiz, Ascaso, Del Rosal— travessen l'Ebre a l'agost de 1936 i alliberen centenars de pobles del jou dels cacics, no hi entren com un exèrcit d'ocupació sinó com portadors d'una nova manera de viure.

El 6 d'octubre de 1936, al poble de Bujaraloz, es constitueix el Consejo Regional de Defensa de Aragón. El presideix Joaquín Ascaso —cosí de Francisco, l'anarquista mort a Barcelona— i inicialment el formen només membres de la CNT-FAI. Serà l'únic govern regional plenament llibertari de la història d'Europa. El desembre del 36, sota pressió del govern central de Madrid, s'amplia amb representants d'UGT, PCE, PSOE i partits republicans, però la majoria confederal es manté.

El Consell coordina prop de 450 col·lectivitats agràries amb uns 300.000 col·lectivistes. Emet moneda pròpia (els famosos "bons" locals de pobles com Alcorisa, Alcañiz, Fraga o Calanda), crea la Federació de Col·lectivitats d'Aragó —que es reuneix en congrés a Casp el febrer de 1937—, organitza intercanvis entre pobles i amb Catalunya, estableix un banc agrícola col·lectiu i una xarxa d'escoles racionalistes. Es declara la igualtat política i civil de les dones. Es prohibeix la usura, el proxenetisme i el treball assalariat.

Els testimonis de Gaston Leval, Augustin Souchy, H. E. Kaminski o del mateix Franz Borkenaudescriuen pobles on la gent menja millor que mai, on els vells són cuidats col·lectivament i on la delinqüència pràcticament ha desaparegut. Emma Goldman, que hi va viatjar el 1937, ho va anomenar "la major escola pràctica de comunisme llibertari que la humanitat hagi conegut mai".

El final és brutal i coneix nom i cognoms: Enrique Líster. L'agost de 1937, el govern de Juan Negrín, amb el suport decisiu del PCE i l'aval soviètic, dissol per decret el Consell d'Aragó. La 11a Divisióde Líster, formada bàsicament per comunistes, entra als pobles aragonesos amb tancs. Detenen Joaquín Ascaso i tots els consellers. Arrasen les col·lectivitats:requisen collites, cremen arxius, tornen les terres als antics propietaris (molts d'ells sospitosos de simpaties feixistes), afusellen militants. Centenars de col·lectivistes acaben empresonats a les mateixes txeques on els comunistes havien engarjolat els seus adversaris polítics.

És un dels episodis més tràgics i menys explicats de la guerra: la República, en nom de guanyar-la, va destruir la seva pròpia rereguarda revolucionària. Quan Franco va arribar a Aragó pocs mesos després, va trobar el terreny ja "netejat". Els que havien somiat un món nou van ser afusellats dues vegades: primer pels seus, després per l'enemic. La memòria del Consejo de Defensa de Aragón és avui la ferida oberta que ens recorda que la revolució no la mata només el feixisme —també la maten els que diuen defensar-la mentre en trenquen l'ànima.

L'abril de 1936, tres dones —Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i Amparo Poch y Gascón— funden la revista i organització Mujeres Libres. Arribarà a tenir 20.000 afiliades. La seva proposta és clara: sense l'emancipació de les dones, la revolució serà coixa.

Es fan campanyes d'alfabetització massiva, escoles de xofers, guarderies obreres, atenció a les prostitutes ("Liberatorios"), autodefensa, salut sexual. Les milícianes trenquen amb segles de tutela: no són "l'ajudant del compañero", són combatents en igualtat. La foto de Marina Ginestà al terrat de l'Hotel Colón amb un fusell al muscle recorrerà el món.

L'estat republicà i el PCE-PSUC, alimentats per l'ajuda soviètica, no accepten la situació. La consigna "primer guanyar la guerra, després fer la revolució" amaga un projecte contrarevolucionari. El maig de 1937, la Guàrdia d'Assalt intenta expulsar els treballadors de la CNT de la Telefònica de Barcelona. Cinc dies de combats al carrer. Assassinat d'Andreu Nin del POUM. Il·legalització. L'anarquista italià Camillo Berneri és executat al seu propi pis.

A partir d'aquí, la revolució és desmuntada per llei, mentre la guerra es va perdent. La batalla de l'Ebre (juliol-novembre 1938) és l'últim gran esforç. El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes entren a Barcelona. Mig milió de persones fugen a peu cap a França: és La Retirada. Els reben camps de concentració: Argelers, Sant Cebrià, Barcarès. Milers moriran de fred i disenteria.

La derrota militar no acaba amb la resistència. Els maquis continuen la lluita armada als Pirineus, a Astúries, a Andalusia. Grups d'acció com els de Josep Lluís Facerías, Francesc Sabaté "Quico" o Ramon Vila "Caracremada" travessen els Pirineus una vegada i una altra per atemptar contra el règim. Molts hi deixaran la pell entre 1949 i 1963.

A l'interior, la CNT clandestina és desarticulada cop rere cop, però es reorganitza sempre. Les vagues del tramvia de Barcelona (1951), les de Vitòria (1976), les comissions obreres, els moviments veïnals, el moviment estudiantil, la lluita antifranquista d'ETA i el FRAP, l'oposició a la Transició pactada: totes són fils d'una mateixa xarxa. La lluita contra el feixisme no s'atura mai perquè el feixisme —sabem— no ha marxat mai del tot.

Avui, 90 anys després, davant l'auge de l'extrema dreta a Europa i al món, la memòria del juliol de 1936 no és un objecte de museu. És una eina. És un mirall on ens reconeixem. És, sobretot, una promesa incomplerta.